Saltar a la navegació Informació de contacte

Història

El Pas de la Casa és la història d’un poble amb història recent però intensa, el relat d’un conjunt d’esdeveniments humans de somnis i decisions sorprenents que han construït la vila que coneixem en l’actualitat.
El primer que va tenir una premonició del que havia de succeir en aquell indret inhòspit de les Valls d’Andorra abans del seu desenvolupament comercial va ser Miquel Montanya, també anomenat ‘Calones’, l’any 1928, que va demanar a l’Honorable Comú el permís per a construir una ‘barraca’ o ‘refugi’ a la vora del riu, en la mateixa frontera francesa.

En aquesta data ja existia la vetusta ‘Cabana del Vaquer’, la primera de totes les construccions del Pas de la Casa, que es feia servir a l’estiu per a controlar el bestiar que pasturava aquelles terres anomenades ‘Pleta’ i ‘Saliner’ per part de la pagesia de la Cerdanya i de l’Alta Arieja. El vaquer que ocupava la cabana era un tal Valentí, que no només era el vaquer d’aquelles contrades, sinó que a més a més era la persona de referència dels caçadors francesos que, vinguts de Tarn, venien a caçar algun isard. El Valentí era una aposta segura en la localització d’aquests animals.

L’any 1929, FHASA (Forces Hidràuliques Andorranes, S.A.) va començar les obres de construcció de la carretera de França al Pas de la Casa, circumstància que va generar moviment de gent treballadora a aquell racó del món. Va ser aleshores quan l’Administració francesa es va adonar del moviment econòmic i social en aquell lloc fronterer i va establir-hi una duana. Més tard, es va instal·lar un Control Andorrà.

L’any 1934 al ‘Calones’ li va començar a sorgir competidors, primer amb el ‘Refugi dels Isards’, construït per Sr. Joaniquet de Tolosa i al 1945 per Sr. Borra, que va construir la ‘barraqueta’ que portava per nom ‘Xalet Sports Borra Bar-Restaurant’.

Amb la postguerra va començar una època de barraquisme que va durar cinc o sis anys.

Els inicis del teixit comercial del Pas de la Casa daten de finals de la Guerra Mundial, quan a França hi havia una forta crisi econòmica i comercial. Va ser aleshores quan Amadeu Cirici i Pedro (un refugiat originari del Pallars Jussà) van començar a comprar mercaderia a comerciants i majoristes de l’altra costat de la frontera espanyola que es portava cap al Pas de la Casa.
Aquesta iniciativa va fer que al Pas de la Casa comencés a conèixer-se com l’indret on podies trobar de tot: vitualles, roba, begudes, conserves, cafè en sacs, xocolata, sucre, arròs... La mitja dotzena de barraques existents en aquella època es nodrien constantment de mercaderies, el que va motivar la generació d’una clientela fidel (gràcies també a una duana francesa elàstica i tolerant).
.
El Pas de la Casa anava prosperant i les autoritats, veient la metamorfosis que patia l’indret, van intervenir i van prohibir la construcció de barraques de fusta. L’any 1948, es va edificar la primera casa d’obra, ‘El Pic Mari’ de Martí Santuré i Cia. El Pas de la Casa, a partir d’aquí, va anar esdevenint un petit centre comercial.

El 1957 es va procedir a la construcció de l’estació de Sud Ràdio a 2.500 metres d’alçada, edifici que va rebre, el 23 d’octubre de 1967 la visita del President de la República Francesa, Charles de Gaulle. Al 1958, aproximadament, també va arribar la línia telefònica al Pas de la Casa.

L’any 1956, però, és quan va començar la veritable transformació del Pas de la Casa, quan el somni del Sr. Francesc Viladomat de fer una pista d’esquí, va començar a agafar forma. Es van posar en funcionament els treballs per a la instal·lació del primer teleesquí. Tenia 2.000 metres de llargària i anava des dels planells del Pas de la Casa als cims del Pic Blanc, a 2.500 metres d’alçada. El Sr. Mariner construïa els sòcols de les pilones i el ‘Quiquet’ (Sr. Francesc Hubac) transportava el material amb un ‘jeep’ atrotinat. L’hivern de 1956-57, el teleesquí es va posar en funcionament, donant una injecció de grandesa al Pas de la Casa.

A partir d’aquí i amb l’arribada d’una clientela que s’anava obsessionant per la vila i la seva oferta comercial i esportiva, el Pas de la Casa va anar creixent, no sense esforç i sempre superant situacions adverses, convertint-se en un poble amb teixit no només comercial, sinó també hoteler i de restauració.

La clientela, a partir de 1958, i amb l’obertura regular de la carretera del Port d’Envalira a l’hivern (via inaugurada als anys 50), no només era francesa, sinó que els esquiadors espanyols van començar a dirigir-se a l’estació d’esquí.

Als anys 60 el Pas de la Casa era una veritable destinació turística, una vila de construccions modernes, cases confortables, amb organització comunal, amb aigua, telèfon, llum, calefacció, centre escolar, carreteres asfaltades, administracions oficials, servei eclesiàstic i mèdic, farmàcia...

A partir de la dècada dels 60, el Comú de la Parròquia d’Encamp va confeccionar els contractes de Censos Emfitèutics per una durada de 70 anys de lloguer de les parcel·les ja ocupades, i també per a les futures ocupacions, que a partir d’aleshores, no van ser poques.

Actualment, el Pas de la Casa és un dels centres comercials per excel·lència del Principat d’Andorra, una destinació turística d’esquí a l’hivern, un aparador per als esports de muntanya i una destinació de turisme esportiu d’alçada.