PATRIA; Fernando Aramburu
Patria arrenca el dia que ETA anuncia que abandona la lluita armada i retrata com aquest fet afecta dues famílies basques d’un poblet (del qual mai se’ns diu el nom) de l’Euskal Herria profunda.
Les dues famílies han parlat sempre euskera, se senten nacionalistes i durant molts anys han estat lligades per una gran amistat, sobretot la Miren i la Bittori, les mares. Però el conflicte basc les va separar bruscament quan ETA va extorsionar, amenaçar i finalment assassinar a trets el Txato, el marit de la Bittori (un empresari que no va pagar l’impost revolucionari), mentre que el fill gran de la Miren, el Joxe Mari, participava a la lluita armada d’ETA.
La novel·la mostra, de manera honesta i magistral, des del punt de vista personal de cadascun d’ells, els estralls que la violència ha causat a molts dels actors del drama basc: vídues i fills de víctimes, etarres empresonats, mares que tenen fills a la presó...
El Joxe Mari, des de la presó, reflexiona:
"Te preguntas: ¿ha merecido la pena? Y por toda respuesta uno se encuentra con el silencio de estas paredes, la cara cada vez más vieja en el espejo [...] Y si se pregunta qué hizo mal, responde: nada. Se sacrificó por Euskal Herria. Muy bien, chavalote. Y si se lo vuelve a preguntar, responde: no fui listo, me manipularon. ¿Se arrepiente? Tiene días de bajón emocional. Entonces le duela haber hecho ciertas cosas."
L’autor retrata com el conflicte és omnipresent i la situació política afecta de manera determinant i inevitable les vides de tots els personatges. En un poblet tan petit, on tots es coneixen, a ningú se li permet el luxe de la neutralitat. Tothom es veu obligat a definir-se a favor o en contra, li interessi realment o no.
Tal com el pare d’un etarra mort li confessa al pare del Joxe Mari:
"-Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. [...] Les calientan la cabeza, les dan un arma y, hala, a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa. ¿Te interesa a ti?
-Ni pizca."
Com si fos un retaule de la vida basca en els darrers anys, amb una gran quantitat de personatges vivíssims, llegint la novel·la tens la sensació d’entendre què va passar durant els anys de violència i també entreveus les ferides que han quedat obertes i la necessitat de reconciliació i perdó entre uns i altres.
La vídua del Txato, quan aconsegueix que un etarra li demani disculpes per l’assassinat del seu marit, va a la tomba i li explica:
"-Bien, ¿no? Yo tenía mucha necesidad de estas palabras. Cosas mías, Txato. Pronto me reuniré contigo. Ahora sé que voy a venir en paz. Mientras tanto, caliéntame la tumba como me calentabas en otros tiempos la cama."
Hi ha llibres que agraden perquè entretenen, d’altres perquè ensenyen, enganxen o emocionen i d’altres perquè et fan entendre moments històrics millor que un tractat de 2.000 pàgines. Hi ha llibres que captiven pel seu llenguatge deliciós, complex i alhora amè, en el qual les frases i les històries llisquen d’una manera tan àgil, elegant i encisadora que no pots parar de llegir.
I, de tant en tant, molt de tant en tant, apareix un llibre com Patria. Un llibre que s’ha de llegir perquè aconsegueix el miracle de reunir totes aquestes virtuts alhora. Llegiu-lo! No us el perdeu!