ARENES MOVEDISSES, Henning Mankell
Henning Mankell és un autor molt popular i conegut sobretot per la seva sèrie de novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector Kurt Wallander, un policia turmentat, amb lleuger sobrepès i molts problemes familiars, que resol alguns dels casos més foscos de l’aparentment pacífica societat sueca.
La sorpresa, el desconcert, la por i el caos sentimental que el van envair en saber el diagnòstic fatal, el van fer escriure ‘Arenes movedisses’, un dels llibres més bonics, emotius i paradoxalment plens de vida que s’han publicat darrerament.
‘Arenes movedisses’ són 67 apunts independents on l’autor va explicant tot allò que li ve al cap durant els mesos de convalescència. Records de moments distanciats en el temps, no necessàriament consecutius, que van marcar d’alguna manera la seva vida i que l’han convertit en l’home que és: dies d’escola, viatges, lectures... D’aquests retalls de passat neix un retrat de l’autor de carn i ossos i una reflexió sobre les grans preguntes de la vida: l’esperança, la desesperança, com ens enfrontem a la malaltia, la por a la mort, en què creiem i per què...
Mankell reflexiona sobre el temps en tots els seus aspectes, es deixa captivar per la immensitat del temps planetari comparat amb la petitesa del temps humà i es pregunta què serà del planeta d’aquí milers d’anys, en les properes glaciacions.
“L’única cosa de la qual estic segur és d’haver sentit que el temps s’havia aturat. Com en un univers compacte i condensat, tot s’havia convertit en un punt en el qual no existia cap “aleshores” ni tampoc cap “després”, només aquell “ara”. Un ésser humà que s’aferrava a la vora d’un banc mortal de sorra que volia empassar-se’l”. Pàg. 32
‘Arenes movedisses’ és un text que fa emocionar, fa plorar i sobretot fa pensar. Un llibre que explica de manera commovedora i sincera el desgavell de sensacions a què s’enfronta una persona davant la por a la mort.
“La sensació que vaig experimentar va ser precisament aquesta, la por que em causaven les arenes movedisses. Em resistia que m’estiressin i se m’empassessin. La certesa paralitzant que tenia una malaltia greu i incurable. [...] Ni una sola vegada, que jo recordi, em vaig veure tan desesperat com per posar-me a plorar. Tampoc vaig cridar d’angoixa en cap moment. Va ser una lluita silenciosa per sobreviure a les arenes movedisses”. Pàg. 31
Tot i que llegim el llibre amb tristesa perquè sabem que Henning Mankell no va poder superar la malaltia i va morir als 67 anys el dia 5 d’octubre del 2015, durant la lectura ens deixem endur per la seva esperança i el seu amor a la vida. El títol de l’últim capítol ens ho diu tot: ‘Que no ens robin mai l’alegria’.
El trobareu en llengua castellana a la Biblioteca Comunal del Pas de la Casa.