Dilluns 22 de Juliol de 2019
capcalera6.jpg
capcalera7.jpg
Esteu aquí: Inici / Encamp / Història de la parròquia d'Encamp

Història de la parròquia d'Encamp

La parròquia d'Encamp, al bell mig del Principat d'Andorra, és la segona per ordre protocol·lari. Dividida en dos nuclis separats entre ells per 25 km. (Encamp i el Pas de la Casa), és una parròquia viva, activa i plena d’història, tal com demostren els seus edificis singulars, les seves cases i places i sobretot, la seva gent.


Anem a fer ara una mica de repàs històric de la nostra parròquia, segons les dades i bibliografia existents actualment, ja que malauradament, els aiguats de 1937, van deixar ‘orfes’ els encampedans en l'àmbit històric, a l’endur-se les aigües del Valira l’arxiu comunal.

Les primeres referències històriques que trobem dins dels termes de la parròquia són al poble de Vila, on hi ha un jaciment històric, el Roc de l'Oral, situat sobre una penya que domina la Vall d'Encamp, a un promontori rocós on s’assentava una comunitat de persones. Per les restes que ens han perdurat fins als nostres dies, podríem assegurar que es tractava d’una comunitat nòmada d’època iberoromana del s. II aC.

A l'església de Sant Marc i Santa Maria d'Encamp, s’han trobat recentment paraments de mur d’un mausoleu romà (lloc destinat a contenir despulles mortals dels difunts), el qual podríem encabir perfectament entre els segles III i IV de la nostra era.

La primera menció històrica escrita que ens parla de la parròquia d'Encamp, data de l’any 860, any que fou consagrada la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Surt esmentada com "Hencampo".

L’any 952 de la nostra era, el Comte d’Urgell fa una donació d’un alou que li pertanyia a la parròquia d'Encamp, al bisbe d’Urgell Guisad II.

L’any 1083, Encamp torna a sortir esmentat en un document, en aquest cas fou una donació dels Comtes d’Urgell Ermengol IV i Adelaida, en favor del bisbe Bernat Guillem dels mers (dit de l'imperi o jurisdicció que tenia el sobirà d'aplicar la justícia per si mateix o per les persones que delegava) de la parròquia.

Els anys 1162 i 1176, els habitants de les Valls d'Andorra, signaren amb el Bisbe d’Urgell dues concòrdies, on surten esmentats representants d’Encamp, entre els quals podem trobar al 1162 R. Pere, Joan de les Bons, G. Ponç de les Bons, G. Arnau, B. Isarn i G. Mir i al 1176, R. prevere de les Bons, Pere Bernat, Pere Guillem, A. Isarn de la Mosquera, Joan Guillem, G. Pere, Bernat Isarn de Vila, Calvó, Ponç Mir de Vila, A. Pere de Vila Estremera, A. Mir, R. Mir, Joan Fedància, A. Isarn, A. de les Bons, Jospert, G. Arnau, G. Isarn i G. Pere.

A la Rectoria de la parròquia es conserva un document molt important, l’acta de Consagració de Sant Romà de les Bons, el dia 23 de gener de 1164. En aquest document se’ns parla que el bisbe Bernat Roger consagrà l’església en honor de Sant Romà màrtir. És gràcies a aquest document que hom pot datar l’obra del Mestre de Santa Coloma, autor de les pintures romàniques murals de Sant Romà de les Bons, Sant Cristòfol d’Anyós, Sant Miquel d’Engolasters i Santa Coloma. Podríem dir que és el document més antic conservat a la parròquia que ens parla de la mateixa.

Durant els segles XI, XII i XIII, es construeixen cases, ermites i esglésies als nuclis habitats de la parròquia. Sant Romà de les Bons, Santa Eulàlia d'Encamp, Sant Romà de Vila i Sant Marc i Santa Maria, es basteixen i es decoren segons els gustos de l’època (nau rectangular i absis semicircular). Encara avui en dia podem gaudir d’algunes de les seves pintures murals i la seva arquitectura. Durant aquest període, les capelles es pinten i es decoren, prova d’això són les magnífiques pintures romàniques i una peça importantíssima, el Frontal d’altar (servia per camuflar i decorar la mesa de l’altar) de Sant Romà de Vila. Aquest frontal, és l'única mostra de pintura sobre taula del Principat d'Andorra d’època romànica (s. XIII) i l'única que ens ha arribat sencera (les tres cares) als nostres dies.

Al segle XIII, el dia 6 de maig de 1275, els andorrans donen al Comte de Foix drets de Justícia. Al document com a representants de la parròquia signen Arnau Guillem, Joan Pere, Martí de les Bons, Arnau Berenguer, Guillem Parador, Pere Roca, Vidal del Pont, Calbó de Vila, Pere Caibó i Pere Joís.

Al segle XIV, concretament l’any 1312, la parròquia torna a sortir esmentada en un acte de Visita Pastoral, efectuada pel Bisbe d’Urgell.

L’any 1364 els síndics i procuradors de les "Universitats d'Andorra" (parròquies i pobles) es reuneixen al porxo de Santa Eulàlia d'Encamp, per tal d’elevar una queixa al Comte de Foix relativa als oficials de la seva cort, ja que no respectaven diversos usos i costums practicats d’antuvi pels andorrans. Cal recordar que abans què el Comú tingués edifici propi, els cònsols i consellers es reunien als porxos de les esglésies.

Malauradament dels segles XV i XVI no es conserva pràcticament res, a excepció dels arxius privats d’algunes cases, a causa de l’aiguat del 1937. El que sí que es conserva és el llibre de Registre de bateigs, confirmacions, matrimonis i defuncions, a l’arxiu parroquial de Santa Eulàlia, començat uns anys abans del Concili de Trento, l’any 1554. De forma ininterrompuda i fins a l’actualitat s’han anat portant de manera rigorosa el Registre Civil de la parròquia.

Arribats al segle XVII, en diversos documents del Tribunal de Corts, s’esmenta que s’han jutjat a homes i dones d'Encamp per afers de bruixeria i màgia, normalment aquests es deslliuraren de ser penjats "de forca ben alta", segons anoten els escrivans de la Cort.

L’any 1633 s’instaurà a la parròquia, la "Confraria de Maria Santíssima del Roser", a la capella que porta el mateix nom a l’església parroquial de Santa Eulàlia, aquesta perdurà fins al 1903. L’església parroquial de Santa Eulàlia es reforma per la part nord i sud, col·locant-hi 2 capelles laterals i una sagristia, es posa una campana nova (datada del 1622) i s’instal·len 2 retaules barrocs, que encara avui en dia es poden veure.

Entre els anys 1670-1673, els reverends pàrrocs Busquets, escriuen el "Liber Status Animarum" o llibre d’estat de les ànimes, un llibre on s’especifica casa per casa, el nom i cognom de la mateixa i els de la família en edat de complir amb els preceptes de l’església. És un llibre molt rigorós i ens mostra d’una manera molt clara i precisa la quasi totalitat de població de la parròquia (només es deixaven d’inscriure en aquest llibre els nens i nenes que no havien fet la comunió).

L’any 1696, mossèn Ignasi Coromines, redactà els Usos i Costums que es duien a terme durant les festivitats religioses durant tot l’any a la parròquia, el llibre és conegut comConsueta de la Parròquia d’Encamp.

El segle XVIII, fou un segle de creixement, sobretot a la segona meitat, ja que es construeixen i assenten moltes cases noves al Tremat i a la Mosquera. Encamp era un poble en expansió, malauradament no podem saber quin és el motiu exacte d’aquest creixement, només podem constatar aquest fet en diverses dates de construcció descobertes en aquestes cases. Una hipòtesi seria un gran creixement que experimentà el poble gràcies a l'explotació de la Farga Picart i els recursos dels boscos, així com la transhumància i el contraban en general i de bestiar. Els encampedans es llogaven de traginers, feien carboneres (nombroses són les restes de carboneres als Agols) molta gent s’instal·là a Encamp. Els oficis relacionats amb les fargues i els traginers, perduraren fins a la segona meitat del segle XIX, època on tanquen totes les fargues andorranes per poca productivitat.

Durant aquest segle s’emblanquinen les esglésies i les capelles de la parròquia,es col·loquen nous retaules i altars i moltes d’elles s’amplien conforme als gustos de l’època.

El segle XIX, a Encamp es continuava treballant amb el negoci de la farga, els encampedans seguien conreant les terres i vivien a la manera dels seus avantpassats; jornalers, traginers i pastors. A finals de segle hi ha una pujança política important de la parròquia que perdurà gairebé fins als anys 30 del segle XX. Molts i importants són els síndics i consellers d’Encamp que regiren els destins d’Andorra en aquella època. Xampaina, Joan Antoni, Picart, Tresà, Pere... són alguns dels noms que podem trobar en el llibre d’actes del Consell General en lloc destacat com a síndics i subsíndics.

El segle XX s’inicia amb una marxa important d’encampedans pobres i cabalers. Aquests marxaven al sud de França i a voltes a Barcelona, a servir de minyones i a treballar a les mines de Luzennac, buscant una vida millor. Molts van tornar, però van haver-hi que no tornaren mai més a la seva vall.

Durant el primer terç de segle, el Bisbat d’Urgell es ven les principals pintures romàniques de la parròquia, el comprador fou la “Junta de Museus” actualment conegut com el “Museu Nacional d’art de Catalunya”, les obres més destacades que es van vendre foren el frontal d’altar de Sant Romà de Vila i les pintures murals de Sant Romà de les Bons.

L’any 1937, al mes d’octubre per ser més precisos, el poble pateix les inundacions més desastroses de la seva història, les aigües van acabar amb la vida de nombrosos animals, van destruir edificis i es van endur l’arxiu de Casa Comuna.

Durant aquest període, els estats veïns entren en guerra, Espanya en primer lloc amb una lluita fratricida i França a la Segona Guerra Mundial. Andorra és un país d’acollida. Al Pas de la Casa s’instal·len els primers pioners, uns pioners que aixecaren un poble allà on abans només hi havia unes pedres i fred, i una cabana, la del pastor Valentí.

Es milloren les comunicacions tant en l'àmbit intern com extern, arriben els primers turistes, i fruit d’això es construeix l’hotel Rosaleda, un hotel de luxe. Molts padrins encara recorden que “al Rosaleda moltes vegades no hi podíom anar, no perquè no ens deixèsson, no, sinó perquè del luxe i categoria que teniva, no mos el podíom permetre”. Molta burgesia i gent de renom de Barcelona venia a passar els estius buscant natura i pau a les nostres muntanyes, amb el luxe i confort de ciutat, que l’hotel els hi oferia.

El poble començava a créixer i a posar-se al dia, prova d’això ens la trobem en diversos aspectes que ara relatarem.

El 1934, es finalitzen les obres de la primera Central Hidroelèctrica del país, FHASA. Aprofitant el llac d’Engolasters, es canalitzaren les seves aigües i les aprofitaven tot convertint-les en electricitat, fins a la data d’avui.

L’any 1939, al Roc del Pui, s’inaugura un edifici emblemàtic, Ràdio Andorra, que començà a emetre amb una frase que es va fer cèlebre “Aquí Radio Andorra”. El país començava a despertar del seu secular somni i es començava a fer conèixer a la resta del món. Durant la segona guerra mundial, des d'un petit poble perdut als Pirineus, es feien oblidar una mica les catàstrofes i misèries que patia Europa en aquell moment. Ràdio Andorra restà neutral i oferia música i divertiment allà on no hi havia. Retransmetia la neutralitat secular de l’Andorra, un missatge de pau i entesa. A voltes i de manera bastant clandestina, algun missatge en clau, també es deixava caure per les seves ones. Va deixar d’emetre el 1981.

Durant la segona meitat del segle XX, Encamp creix com no s’havia vist mai abans. Durant els anys 50, al Pas de la Casa i Grau Roig s’obren les pistes d’esquí, pioneres en telecadires i en moments de lleure. El Pas de la Casa arran de l’obertura de les pistes, va creixent a poc a poc fins avui en dia, convertint-se en un important lloc de negocis i comerç. Un nucli pròsper tot i ser la vida molt dura, ja que es troba enclavat entre muntanyes a més de 2000 metres d’alçada.

Encamp és centre d’acollida de nombrosos treballadors immigrants vinguts d’Espanya, França i Portugal. Al poble es construeix de manera vertiginosa, la gent ve a instal·lar-se a la parròquia, per ser una parròquia tranquil·la però alhora dinàmica i viva.

El 1998 s’inaugura el Funicamp, un giny que ha convertit Encamp en peu de pistes. En tan sols 20 minuts, el giny ens transporta a gaudir de l’esport blanc per excel·lència a l'hivern, l’esquí, i de les seves muntanyes i rutes de senderisme a l’estiu. Aquest és un giny modern i pioner, fou el primer que es construí a les Valls d'Andorra.

Encamp és una parròquia pionera, de fet només cal mirar l'actual edifici del Comú, és un edifici molt modern, que destaca entre el paisatge. Amb la seva planta triangular i la seva façana principal de vidre, és un edifici amb vida. Els vidres fan reflex de cada canvi de temps i els contrallums de la natura. Dissenyat el 1988 per Roberto, Suso i Vergara, acull l’administració parroquial. Fou el primer edifici d’aquestes característiques al Principat d'Andorra.

Durant els darrers anys, s’han inaugurat moderns complexos esportius i culturals, tant a Encamp com al Pas de la Casa, on venen equips de diversos esports de les màximes categories a realitzar les seves estades de pretemporada.

En l'àmbit cultural s’obren quatre museus, el de l’automòbil, Casa Cristo, el de l’Electricitat i el Museu d’art Sacre

En definitiva, Encamp és un poble viu, que li agrada créixer i prosperar, s’adapta amb facilitat als canvis i contrarietats i és un poble que manté les seves tradicions de manera arrelada i sagrada, bona prova d’això és el Carnaval, amb les representacions dels Contrabandistes i l’Óssa, que ens recorden la manera de viure d'Andorra, dels encampedans, i en fan pensar d'on i cap a on volem anar.

Comparteix

Conforme amb:
HTML 5 | CSS 3.0 | W3C WAI-AA

Projecte desenvolupat per SEMIC
Comú d'Encamp | Principat d'Andorra
Plaça dels Arinsols, 1
AD200 Encamp (Principat d'Andorra)
Tel. +376 873 200